flabiol i tambor

EL FLABIOL

Instrument de vent fusta que consisteix en un tub cilíndric amb embocadura de bisell. El flabiol es construeix de fusta de ginjoler, boix, noguera, cama de bruc o fustes d’arbres fruiters com ametller, o cirerer. Actualment també s’utilitzen fustes del tipus banús i d’altres fustes tropicals. La seva longitud oscil·la entre uns 20 o 25 centímetres, segons el constructor.

La distribució dels forats del flabiol fa que el flabiolaire el pugui tocar amb els 5 dits d’una sola mà. La possibilitat de tocar el flabiol amb una sola mà permet a l’instrumentista tocar un segon instrument amb l’altra mà, aquest altre instrument és, tot sovint, un tambor (tamborino, bombo, redoblant) però també s’han utilitzat instruments com el tamborí de cordes, canyís, ferrets o campanetes.

flabiol i tambors

El flabiol té una gran varietat morfològica en els exteriors. Hi ha flabiols capplans o amb el cap de bec, amb el cos d’una sola peça o dividit en dos blocs (el cap i la cama), n’hi ha amb mecanismes de claus, entre 1 i 4, i flabiols secs (sense cap clau). Els exteriors de l’instrument poden ser llisos o amb virolles o bordons decoratius. Encara que podem considerar que l’instrument és el mateix en totes les seves morfologies, podem afirmar que actualment es fabriquen dues grans tipologies de flabiols:

  • el de cobla de sardanes o de claus,  que potencia el registre agut de l’instrument, està fet en dues peces, amb el cap de bec i incorpora fins a 4 claus de digitació i
  • el flabiol sec o de carrer, que potencia el registre greu de l’instrument, està fet habitualment d’una sola peça, el capplà i no incorpora cap clau de digitació. D’aquests darrers cal esmentar els flabiols mallorquins que estan construïts més alts d’afinació, en do#.

El flabiol sec té uns 9 forats dels quals se’n digiten 5 o 6 segons la tradició interpretativa. Com ja hem esmentat, la distribució dels forats del flabiol permet tocar-lo amb una sola mà de la qual s’utilitzen els cinc dits, cal tenir en compte, però, que hi ha una tradició ben descrita de la interpretació del flabiol digitat amb els dits de totes dues mans. En el primer dels casos el flabiolaire digitarà els tres primers forats de l’instrument amb els dits índex, mig i anular, i els dos forats de darrera els digitarà amb els dits polze i petit. En canvi si el flabiolaire és de tradició de tocar el flabiol amb dues mans utilitzarà els dits índex, mig i polze de cadascuna de les dues mans. Amb la mà esquerra taparà els dos primers forats del damunt de l’instrument amb l’índex i el mig i el de darrera amb el polze i amb els dits índex i mig de la mà dreta taparà els dos forats que segueixen als que ja han tapat els dits de la mà esquerra i el segon forat del darrera (el que taparia el dit petit en cas de tocar el flabiol amb una mà).

Descripció de la producció del so:

El flabiol és un instrument de vent amb bisell. L’instrumentista si es dretà digitarà el flabiol amb els dits de la mà esquerra. Mentre amb la dreta percudeix el tambor amb una baqueta. Si és esquerrà ho farà al revés.

EL TAMBOR (tamborino, tamborí, bombo, redoblant…)

El tamborino és un instrument de percussió amb dues membranes de pell que s’estenen a les dues bandes d’una caixa de ressonància cilíndrica feta de fusta laminada. Les membranes estan cosides a les riscles i es mantenen fixades als dos extrems del cos de l’instrument gràcies a una corda trenada, generalment feta de cànem, per tal de sostenir-ne les membranes que les lliga utilitzant la pròpia riscla per a sostenir-la. Al llarg de l’encordat hi ha unes petites peces de cuir de forma trapezoïdal anomenades tensors, que permeten tensar i destensar les membranes per tal de modificar el so al gust del músic i aconseguir la tensió de la membrana més convenient en cada moment.

A una de les membranes, la que es percut, hi ha els bordons– cordes de tripa o de seda, tibades al llarg del diàmetre de la membrana –  que, en vibrar, amplifiquen el so del tamborino i en caracteritzen el timbre.  La tensió de la bordonera està regulada per mitjà d’una clavilla de fusta situada al cos del timbal i que en cargolar-la o descargolar-la permet variar la tensió dels bordons.

Descripció de la producció del so:

El tamborí incorpora una corretja de pell que servirà per a que el flabiolaire el sostingui amb la mateixa mà que tocarà flabiol. La corretja li passarà entre els dits polze i índex. Amb l’altra mà, prendrà una baqueta que és l’encarregada de percudir la membrana del tamborino.

El tamborí es percut amb una baqueta (també anomenada maceta o maneta). Tot i la gran varietat de baquetes, la més generalitzada actualment per tocar el tamborino que hem descrit, és una baqueta de fusta tornejada d’uns 30,5cm de llargada i on el punt més ample no sobrepassa els 14mm de gruix. Solen ser generalment d’alzina o roure, tot i que en la seva evolució s’han experimentat altres tipus de fusta, la majoria tropicals, aconseguint un equilibri de pes i timbre molt més agraït. A l’extrem que percut la membrana, la baqueta presenta una protuberància en forma de pinyol d’oliva, proporcional amb la resta de la baqueta.

Si el flabiolaire és dreter digita el flabiol amb els 5 dits de la mà esquerra i percut el tamborí amb la maceta que agafa amb la mà dreta. Si és esquerrer ho farà a la inversa.

~ per flabioltambor a Mai 24, 2007.

Una resposta to “flabiol i tambor”

  1. Qui seria un bon constructor de flabiol? i de tamborí?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: